Una antiga col·lega m'ha fet arribar un vídeo que em recorda uns accidents que vaig investigar fa uns anys. El reprodueixo més avall i us explico el cas.
En un despatx decorat a la última moda, la gent ensopegava amb la catifa i queia. Ningú es feia massa mal però calia evitar aquestes caigudes abans que hi hagués una mala caiguda.
En un despatx decorat a la última moda, la gent ensopegava amb la catifa i queia. Ningú es feia massa mal però calia evitar aquestes caigudes abans que hi hagués una mala caiguda.
En cap cas vaig poder detectar plecs ni irregularitats a la catifa que, per cert, tenia un dibuix ben monòton semblant a un inacabable escaquer, igualet al del vídeo.
Al final vaig concloure que la causa de les caigudes s'havia de buscar en el funcionament de les cèl·lules amacrines de la retina. Aquestes cèl·lules són unes neurones especialitzades de la retina que actuen com un autèntic filtre digital de la senyal visual. Disposades en horitzontal, a les capes més externes de la retina, reben informació dels fotoreceptors i modulen la seva transmissió de la senyal visual remarcant la diferència entre punts amb llum i punts foscos. D'aquesta manera, les cèl·lules amacrines proporcionen contrast a les imatges permetent-nos diferenciar formes. Sense elles probablement només veuríem taques de colors de contorns mal definits.
El cas és que, en determinades condicions de llum, l'escaquer de la catifa, una superfície monòtona si ens estavem quiets, prenia "vida" a poc que ens moguessim esdevenint una superfície (aparentment) ondulant i impedint la mesura correcta de les distàncies per part del cervell. La gent percebia arrugues inexistents en la catifa (arrugues que semblaven moure's) i, en intentar evitar-les perdia l'equilibri i se n'anava a terra.
Un canvi de la distribució dels mobles, trencant la visió contínua de l'escaquer, va acabar amb els accidents.
