El silenci dels morts

Cada dia té la seva efemèride, algun fet a recordar. Penseu, si no, en l'11 de setembre: la defensa de Barcelona al 1714, el cop d'estat contra Allende, a Xile, l'atemptat de les torres bessones... Aprofitem els aniversaris per a prendre consciència d'allò que no s'hauria de repetir.

Aquesta setmana, el 22 d'octubre, es compliran 60 anys del major accident de treball ocorregut a Espanya, el desastre de Torrejón a prop de l'aiguabarreig entre Tietar i Tajo, ara dins del Parque Nacional de Monfragüe, a Extremadura. La ruptura d'una presa en construcció va provocar una riuada que va endur-se la vida de no menys de 70 treballadors que estaven treballant en l'encofrat de la presa. Eren temps de dictadura i les xifres oficials van parlar només de 50 morts, altres fonts parlen d'un centenar

Ha hagut altres accidents similars: al 1959, a prop de Sanabria (Zamora), el trencament d'una presa en construcció provocà 144 morts però aquest no va ser un accident laboral doncs les víctimes eren habitants del poblet de Ribadelago que dormien a casa seva, una quarta part del cens, i no treballadors al seu lloc de treball.

Tant el desastre del Salto de Torrejón com el de Ribadelago són exemples de menypreu per la vida dels altres, de les persones treballadores i de les seves famílies. L'ocultació oficial i el silenci d'anys afavoreixen que no s'investigui prou i que no es depurin responsabilitats i, sense conèixer les causes, res impedeix que es pugui repetir.

Hem sabut de l'accident de Tiétar-Tajo per la publicació d'un llibre i una sèrie documental, amb testimonis de molts dels nens que llavors van quedar orfes i d'alguns dels pocs testimonis que encara viuen. La memòria ha de permetre que uns quants recordin els seus morts però, sobre tot, que la majoria en prengui consciència que aquestes coses poden passar i és necessari denunciar les irregularitats per evitar que coses semblants es repeteixin.

Cada dia hi ha treballadors (massa) que moren a Espanya a causa del treball. Un parell, per accidents i aquest apareixen a les estadístiques oficials però prop d'un centenar moren cada dia per malalties causades o agreujades per les condicions de treball. I d'aquests, pocs se'n fan ressó. No s'identifiquen els casos, no s'investiguen les causes, res impedeix que es repeteixin una i altra vegada.

Bhopal, 40 anys

Solem usar els aniversaris, molt especialment quan són números rodons, per a fer memòria del passat, celebrar les coses bones i, en les dolentes, veure què hem après dels errors i si allò que va passar es podria repetir.

Aquests dies fa 40 anys del desastre de Bhopal. L’accident industrial amb més víctimes de la història: unes 600000 persones afectades, 150000 ferits greus, 20000 morts. Les xifres oficials són força inferiors, cosa que va ajudar que les indemnitzacions fossin molt més baixes. Li diem desastre, ho va ser. Va ser un accident?

Un accident és un succés inesperat i indesitjat que provoca pèrdues materials i danys a les persones. La clau és “inesperat”. Quan s’abandonen les tasques de manteniment, es retalla en formació dels treballadors, s’incompleixen els protocols de seguretat, que hi hagi una fuita en una planta química potser no sigui una cosa desitjada però, evidentmente, no pot considerar-se un succés inesperat. És el resultat més probable.

Els professionals de la prevenció sentim a diari tres excuses: t’equivoques, no tenim prou diners, no hi ha temps. En realitat, és una qüestió de prioritats i, sovint, la salut dels treballadors o de la població a l’entorn no són una prioritat.

Fa un temps, parlant amb el president d’una empresa, li vaig fer veure que en els objectius de la seva organització només es parlava de diners i patrimoni. Ni una paraula dedicada a les persones. No em va tornar a dirigir la paraula. Sortosament per tots, no dirigeix una planta de pesticides.

Idiotes

No patiu, no estic insultant ningú. Llevat que es doni per al.ludit.

Si busqueu la paraula idiota al diccionari us dirà que és algú minvat d’intel.ligència, curt, ximple… l’origen de la paraula és prou diferent. A l’antiga Grècia un idiota era aquell incapaç de pensar el benefici comú, de participar en el debat, de preocupar-se per la res-publica.

Aquesta nit he estat fullejant un resum en castellà de la segona part de l’informe sobre el foc de la torre Greenfell, un edifici de vivendes modestes en un barri obrer dels afores de Londres que provocà la mort de 72 persones. Les causes immediates, al primer informe, ja les sabem tots des de fa anys.

Probablement, quan vau veure en directe les imatges del foc de Campanar molts vau recordar en cas Greenfell. L'ús de polietilè i poliuretà en façanes ventilades i en configuracions diferents a les previstes als assaigs de resistència al foc poden tenir efectes catastròfics.

Aquest segon informe analitza les responsabilitats, des del fabricant dels materials per a usos no permesos, el sandwich alumini/plàstic, del projectista, el constructors, les autoritats municipals, els organismes de control… fins al govern de sa majestat. Hi són tots. Si algun dels diferents responsables implicats no haguès estat un idiota, si hagués pensat per un moment en el bé comú la tragèdia no s'hauria produït.

A diari se'ns presenten oportunitats per detectar vulnerabilitats i proposar canvis o deixar passar les coses per no quedar com "la mosca cojonera". Les pressions per acomodar-nos són intenses però si ens sentim temptats d'abaixar els braços, millor retirar-se que quedar com un idiota.

3 de desembre

Tal dia com avui, a mitjanit entre el 2 i el 3 de desembre d'ara fa 38 anys una fuita en una canonada d'una fàbrica d'Union Carbide a Bhopal (Madhya Pradesh, India) provocà milers de morts, probablement uns 20000, i més de mig milió de lesionats en un grau o un altre.

La falta d'inversions en manteniment, la falta de formació del personal i el menyspreu absolut sobre les victimes potencials a un accident va dur a la major catàstrofe industrial de la història.

Les víctimes, per cert, no van ser ni directius de cap empresa ni funcionaris de l'administració sinó les categories més baixes d'aquella societat. I sí, encara hi ha categories per a les que parlar de drets és parlar de fantasies.

Per això, estem obligats a recordar-los, any rere any, obligats a denunciar que la mateixa corrupció que va dur a aquella tragèdia es repeteix a una escala més petita, arreu, fins i tot entre nosaltres. I obligats a recordar que qui no forma part de la solució, forma part del problema.

3 de desembre de 1984

En les últimes setmanes hem descobert, per obra i gràcia del coronavirus SARS-CoV-2, la importància de cuidar la qualitat de l'aire que respirem. Tot el planeta està trasbalsat per un virus que ha alterat usos i costums i que, a Espanya, s'ha relacionat, amb 45.000 defuncions en els darrers 10 mesos. 

Avui fa 36 anys, en una sola ciutat (Bhopal, India) una fuita tòxica va enverinar l'aire. Més de 600.000 persones, dones, infants, homes que dormien plàcidament en les seves infravivendes van despertar-se amb forta cremor als pulmons, vòmits, ceguesa... Unes 80.000 van morir en les hores immediates i uns altres 150.000 van patir greus seqüeles.

Les catàstrofes sempre castiguen més als més pobres i els responsables solen sortir ben parats. El núvol tòxic va originar-se en una fàbrica de pesticides de Union Carbide (ara DOW Chemical). No va ser un fet fortuït, l'empresa havia retallat inversions en manteniment i seguretat per decisions d'alts executius a milers de quilòmetres de la India. 25 anys després la "justícia" va condemnar a 2 anys de presó a 8 dels responsables locals d'Union Carbide i a una multa de de 8900 EUR a la multinacional. 

Si no coneixieu la història, llegiu Era Medianoche en Bhopal, un relat novelat de la tragèdia que us ajudarà a posar-vos en la pell d'aquells que van patir els efectes de l'accident i a valorar cada glopada d'aire fresc.

Alfacs, 39 anys

Avui fa 39 anys del pitjor accident industrial a casa nostra. Un error en omplir una cisterna de propilè va provocar una enorme explosió de BLEVE que, en inflamar-se, va acabar amb la vida d'entre 217 i 243 persones (segons les fonts) d'un camping proper, famílies senceres van morir mentre eren de vacances. Segur que recordeu el nom del lloc, el port dels Alfacs a tocar del poble d'Alcanar.

No va ser un accident de trànsit, tot i que estava implicat un camió, sinó un accident industrial doncs les causes primeres van ser a la factoria d'ENPETROL a Tarragona (ara REPSOL) on una cisterna sense vàlvula de seguretat va ser sobrecarregada amb 6 Tm de més de propilè. La cisterna admetia 19 Tm i la bàscula a la sortida va registrar que en carregava 25 Tm.

L'error, segons fonts consultades, no hauria estat accidental. La pràctica de sobrecarregar les cisternes era habitual i en els mesos anteriors ja havien sortit 32 camions cisterna amb sobrecàrrega de propilè. L'accident podia haver causat moltes més víctimes si la BLEVE s'hagués produit cinc minuts abans, al pas del camió pel centre de Sant Carles de la Ràpita (9000 habitants en aquells dies).

La calor d'aquell juliol sobre la cisterna va provocar la dilatació del líquid que contenia. La petita cambra que havia quedat sense omplir va ser ocupada pel líquid fins al 100% del volum de la cisterna. Els gasos es poden comprimir, però els líquids no i l'increment de pressió hidràulica provocà la ruptura de la cisterna i l'alliberament del seu contingut, un líquid sobreescalfat que, per sobre del seu punt d'ebullició (-48ºC), va passar sobtadament a fase gasosa. Aquesta és la BLEVE, una enorme bola de gas que, essent altament inflamable i encès per qualsevol espurna, fogonet de camping... va provoar un pavorós núvol de foc que ho va arrassar tot. Segons algunes fonts, a la línia de costa del camping l'aigua va arribar a bullir.

Podem tenir BLEVE (Boiling Liquid Expanding Vapour Explosion) sempre que sobreescalfem un líquid sense alliberar (prou) pressió. L'alliberament sobtat de pressió provoca de forma instantània un gran núvol de gas, en el cas del propilè cada litre de líquid dóna lloc a 334 litres de gas que es barrejaran amb l'aire circundant. El BLEVE és una explosió purament mecànica.  

Ara bé, quan es tracta d'un líquid inflamable, la BLEVE serà molt més destructiva doncs el núvol de vapor s'inflamarà de sobte; amb una bola de gas de desenes de metres (als Alfacs uns 400 m de diàmetre) és fàcil que hi hagi algún punt calent que inicii el desastre.

Aquest accident, junt amb l'accident a SEVESO (Itàlia) dos anys abans van provocar una revisió completa de la seguretat en la indústria química i el transport de productes químics a tota Europa. 

De l'experiència dels errors neixen les normes que ens han de fer viure més segurs. És important recordar-ho quan tinguem la temptació de saltar-nos les normes per un magre estalvi de temps o de diners.

Memòria històrica

Dimecres de la setmana passada va ser 3 de desembre. És una data que tinc marcada a la meva agenda per a recordar-me a què em dedico. El dia 3 vaig posar un breu recordatori al meu Facebook, per als meus amics més propers però he esperat una setmana a escriure aquestes ratlles a veure si alguna de les agències governamentals se'n feia ressò de l'aniversari.

La diferència entre l'expert i qui té estudis és que l'expert ha après a partir dels seus propis errors mentre qui té estudis aprèn dels errors dels altres. Aprenem a base d'errors i per això l'aprenentatge necessita de la memòria, individual o col·lectiva, dels errors.

Han passat deu dies i cap de les administracions i agències que habitualment consulto (GENCAT, INSHT, INRS, HSE, EH-OSHA, ILO...) n'ha dedicat ni un breu a les seves pàgines web. Recordeu què va passar el 3 de desembre de 1984? Poseu la data a Google i trobareu desenes de relats de la pitjor tragèdia industrial de la història. Han passat 30 anys i la memòria històrica ha demostrat ser molt selectiva. A la cap i a la fi la India queda tan lluny...

El problema és que els errors que van dur a la tragèdia de Bhopal són els mateixos errors que cometem avui dia per aquí. Retallar en manteniment, retallar en formació, retallar en prevenció.... No som millors que ells, senzillament hem tingut més sort.

A l'exposició de motius de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, al final del quart paràgraf diu:

El propósito de fomentar una auténtica cultura preventiva, mediante la promoción de la mejora de la educación en dicha materia en todos los niveles educativos, involucra a la sociedad en su conjunto y constituye uno de los objetivos básicos y de efectos quizás más transcendentes para el futuro de los perseguidos por la presente Ley.

El sector educatiu hauria d'estar obligat a liderar en Prevenció, a garantir uns entorns de treball saludables per a tota la comunitat educativa, des dels sobreesforços de les mestres d'infantil i el personal de neteja a la supervisió de laboratoris i tallers. 

Es va reclamar durant anys que les afonies a les cordes vocals fossin considerades malaltia professional però es poden comptar amb els dits d'una mà (i probablement em sobrin) els grups d'empreses del sector que han avaluat l'estat de la veu dels seus docents. Malaltia professional lliga amb vigilància de la salut i són excepció els serveis mèdics que apliquen un protocol específic de veu i molt menys les mútues que disposen d'un procediment per a garantir el tractament als docents amb la veu trencada.

S'ha demanat que es consideri estrés i burn-out com a riscos dels docents però quants n'han avaluat els riscos? Qui està disposat a replantejar l'organigrama de la seva organització per a garantir-ne el benestar dels treballadors?

Als tallers de tecnologia i Formació Professional hi ha màquines que poden provocar lesions greus. Cap treballador pot usar una màquina si no està qualificat però cap norma protegeix als alumnes. Com podem garantir la seguretat en tallers amb més alumnes per professor any rere any? 

Potser altres no siguin capaços de veure-ho però els professionals de la Prevenció ens hi trobem cada dia cara a cara. Hem de treballar conjuntament per a recuperar la memòria històrica i fer que els professor expliquin als alumnes què va passar a Seveso (9/7/1976), Bhopal (3/12/1984), a Txernobil (26/4/1986), a València (3/7/1997) o a Savar (24/4/2013); que aprenguin dels errors dels altres i que s'acostumin, des d'ara mateix, a adquirir hàbits de treball segurs. Aquesta és la única manera de no (tornar a) repetir la història.