Memòria històrica

Dimecres de la setmana passada va ser 3 de desembre. És una data que tinc marcada a la meva agenda per a recordar-me a què em dedico. El dia 3 vaig posar un breu recordatori al meu Facebook, per als meus amics més propers però he esperat una setmana a escriure aquestes ratlles a veure si alguna de les agències governamentals se'n feia ressò de l'aniversari.

La diferència entre l'expert i qui té estudis és que l'expert ha après a partir dels seus propis errors mentre qui té estudis aprèn dels errors dels altres. Aprenem a base d'errors i per això l'aprenentatge necessita de la memòria, individual o col·lectiva, dels errors.

Han passat deu dies i cap de les administracions i agències que habitualment consulto (GENCAT, INSHT, INRS, HSE, EH-OSHA, ILO...) n'ha dedicat ni un breu a les seves pàgines web. Recordeu què va passar el 3 de desembre de 1984? Poseu la data a Google i trobareu desenes de relats de la pitjor tragèdia industrial de la història. Han passat 30 anys i la memòria històrica ha demostrat ser molt selectiva. A la cap i a la fi la India queda tan lluny...

El problema és que els errors que van dur a la tragèdia de Bhopal són els mateixos errors que cometem avui dia per aquí. Retallar en manteniment, retallar en formació, retallar en prevenció.... No som millors que ells, senzillament hem tingut més sort.

A l'exposició de motius de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, al final del quart paràgraf diu:

El propósito de fomentar una auténtica cultura preventiva, mediante la promoción de la mejora de la educación en dicha materia en todos los niveles educativos, involucra a la sociedad en su conjunto y constituye uno de los objetivos básicos y de efectos quizás más transcendentes para el futuro de los perseguidos por la presente Ley.

El sector educatiu hauria d'estar obligat a liderar en Prevenció, a garantir uns entorns de treball saludables per a tota la comunitat educativa, des dels sobreesforços de les mestres d'infantil i el personal de neteja a la supervisió de laboratoris i tallers. 

Es va reclamar durant anys que les afonies a les cordes vocals fossin considerades malaltia professional però es poden comptar amb els dits d'una mà (i probablement em sobrin) els grups d'empreses del sector que han avaluat l'estat de la veu dels seus docents. Malaltia professional lliga amb vigilància de la salut i són excepció els serveis mèdics que apliquen un protocol específic de veu i molt menys les mútues que disposen d'un procediment per a garantir el tractament als docents amb la veu trencada.

S'ha demanat que es consideri estrés i burn-out com a riscos dels docents però quants n'han avaluat els riscos? Qui està disposat a replantejar l'organigrama de la seva organització per a garantir-ne el benestar dels treballadors?

Als tallers de tecnologia i Formació Professional hi ha màquines que poden provocar lesions greus. Cap treballador pot usar una màquina si no està qualificat però cap norma protegeix als alumnes. Com podem garantir la seguretat en tallers amb més alumnes per professor any rere any? 

Potser altres no siguin capaços de veure-ho però els professionals de la Prevenció ens hi trobem cada dia cara a cara. Hem de treballar conjuntament per a recuperar la memòria històrica i fer que els professor expliquin als alumnes què va passar a Seveso (9/7/1976), Bhopal (3/12/1984), a Txernobil (26/4/1986), a València (3/7/1997) o a Savar (24/4/2013); que aprenguin dels errors dels altres i que s'acostumin, des d'ara mateix, a adquirir hàbits de treball segurs. Aquesta és la única manera de no (tornar a) repetir la història.