Efectes de l'estrès

En diverses ocasions hem parlat aquí de l'estrès. Aquest darrer cap de setmana, fent manteniment preventiu a casa d'un familiar vaig trobar un bon exemple d'allò que ens passa a la feina. 

Revisaba una persiana que costava pujar i vaig trobar desgast en la corretja. Una mala alineació de la corretja a les politges del mecanisme havia provocat frecs, arrencada de fibres que s'anaven dipositaven sobre els eixos i provocava  un augment de resistència dels mecanismes. A mesura que la corretja perdia material la resistència a vèncer era major i el risc de trencar-se augmentava.

Si ho haguessim detectat abans, hi hauria hagut prou amb alinear bé el mecanisme. Ara, afeblida la corretja, el millor era canviar-la. Si haguessim esperat, hauria trencat amb la caiguda de la persiana, possible sortida de les guies, algú atrapat a la terrassa sense poder entrar a casa... L'acció preventiva estalviava mals majors.

A la imatge, dos fragments de la corretja, un tram sense tensió i un dels trams sotmesos a fregament i tensió.

A la feina passa el mateix, quan la direcció falla, els treballadors queden desalineats i sotmesos a tensions evitables que els debilita, dificulta el seu treball i els acaba trencant. En el símil hi ha una diferència. Mentre que l'estrès a la corretja l'aprima, en l'estrés psicològic l'excès de cortisol afavoreix que ens engreixem.

Las causes del foc

L'any 2026 ha començat amb una notícia esgarrifosa. 

Desenes d'adolescents van morir en l'incendi d'un bar a una estació d'esquí suïssa. L'endemà mateix la premsa recollia les imatges de com es generava el foc. Avançant-se a les anàlisis oficial alguns fòrums especialitzats ja han fet la seva interpretació: el foc es va generar en unes bengales però les causes cal buscar-les a la instal·lació de material no permès en locals de pública concurrència i la manca d'inspeccions administratives.

I em pregunto, una inspecció hauria evitat el problema? Rotundament, NO!

Tot i que un centre estigui construït amb materials resistents al foc en determinats moments de l'any s'hi afegeixen elements decoratius de paper, plàstic i altres materials combustibles que podrien contribuir a la propagació d'un foc i, a més, amaguen els senyals d'evacuació i els equips de protecció. 

Pensem en qualsevol escola i pensem, especialment, en les decoracions que es posen amb l'arribada de la tardor, de les festes nadalenques o per carnestoltes, per posar només tres exemples. Tots els materials que s'usen són resistents al foc? No. Ben al contrari.

 

Com podem evitar un incendi catastròfic?

1. Mantenint al dia les instalacions elèctriques, retirant de seguida qualsevol equip avariat. Cal evitar qualsevol potencial focus d'ignició

2. Mantenir revisats els equips contraindendis. No tapar els senyals d'evacuació ni els extintors.

3. Retirar les decoracions tan aviat hagin fet la seva funció.

4. Estendre la cultura de la Prevenció per a que tothom sigui capaç de detectar un defecte, sense esperar al tècnic en seguretat. La Prevenció comença a l'escola...o hauria de començar.

5. Consultar amb els serveis de Prevenció i demanar visites periòdiques del personal tècnic.

Prevenció dels paràsits intestinals

 La pediculosi (els polls) és la parasitosi més comú en els infants. El contacte proper dels caps durant el joc i la dependència de tercers per a dur-ne un control eficient en són a les causes principals. Hi ha, però, altres parasitosi comuns en els més petits que passen més desapercebudes i que generen major alarma: els paràsits intestinals com la giardiasi o oxiüriasi.

La giardiasi és una infecció intestinal causada per un protozoo, Giardia lamblia, que provoca diarrees recurrents tot i que hi poden haver persones assimptomàtiques. Es diagnostica per anàlisi de femtes.

La oxiüriasi és una infestació per un nemàtode (col·loquialment, un "cuc"), l'oxiür o Enterobius vermicularis. Dóna lloc a picor perianal i, tot i ser generalment benigne sol generar alarma per la presència de "cucs" clarament visibles movent-se a le femtes.

En tots dos casos, la via de contagi és la mateixa, dur-se les mans brutes a la boca, contenint les formes reproductives (microscòpiques) dels paràsits.

Les mesures preventives passen per la neteja de superfícies i la higiene de mans. A les escoles hi ha unes superfícies de difícil neteja i que poden facilitar la transmissió: els patis de jocs, molt especialment els sorrals. Els sorrals són espais exteriors, que escapen de les neteges generals del centre i que, quan no hi som, estan expostes a l'accés d'animals potencialment portadors de paràsits.

No podem netejar els sorrals amb els productes de neteja habituals però podem mantenir-los nets amb una senzilla estratègia, deixar que la natura faci la feina.

En alguns parvularis es cobreixen els sorrals amb teulades, tendals per a protegir la sorra de la pluja i el que aconsegueixen és un increment dels casos de parasitosi doncs la pluja és un dels principals netejadors de la sorra, l'altre és la radiació solar. Deixar els sorrals exposats al sol i a la pluja i un pentinat periòdic amb el rasclet, per a remenar la sorra, ajudarà a mantenir la sorra prou neta. Si volem posar un tendal, que no sigui fixe i el poguem retirar quan els infants no hi són. 

I després del pati, tots a rentar-se les mans!

Seguretat als Laboratoris

Diuen que als 6 anys vaig decidir ser científic, volia treballar en un laboratori i ho vaig aconseguir.

Durant les dècades dels vuitantes i els norantes vaig treballar en diversos laboratoris de recerca i docència. Vaig estar a càrrec d'una instal·lació amb 35 m3 de formol, usava de forma habitual una màquina de l'annexe IV i treballava amb material radiactiu i amb l'agent químic amb el TLV (valor límit) més baix. Encara ara passo anàlisis i exploracions periòdiques per a descartar càncers derivats d'aquella activitat.

En sabia ben poc de seguretat i salut i per això vaig anar a formar-me a "l'Instituto" un dels primers cursos que vaig fer va ser el de Seguretat als Laboratoris dirigit pel Dr. X. Guardino.

Tot aprenentatge genera noves preguntes. La primera, com he pogut treballar en laboratoris sense saber el que ara sé? La segona va emergir d'una conversa amb els companys en un descans. Parlavem d'on hi havia més feina a fer: indústria química? farmacèutica?... ho vaig tenir clar: a les escoles! i algú em va respondre: potser sí però quí li posarà el cascabell al gat?

Uns anys després vaig entrar a treballar en el món escolar.

Tenim en marxa l'onzena edició del nostre curs de seguretat als laboratoris escolars, basat en el que vam aprendre a l'INSHT i ja tenim en agenda la propera edició. Per arribar a tot el professorat de ciències necessitariem diverses vides. Sabem que l'administració ha organitzat el seu propi curs i coneixem el de Bioseguretat de l'ICE de la UAB. Lluitem contra una visió estesa a televisions i xarxes socials que el treball de laboratori és cosa d'explosions i altres efectes especials. Res més allunyat de la realitat. La ciència no és això.

Alguns docents es senten temptats a satisfer expectatives errònies; un director d'una escola de primària em demanava ajuda per fabricar pòlvora a classe i si ho podien fer sense risc. El risc més gran, li vaig fer veure, era un titular a la premsa, a primera plana, explicant que a l'escola XXX ensenyaven els alumnes a fabricar explosius.

Des de Salut i Escola continuarem prestant assessorament als professors de ciències que ens consultin i, mentre disposem d'auditori, fent formació allà on ens convidin. És el millor servei que podem oferir. 

30 anys

El propòsit de fomentar una autèntica cultura preventiva, mitjançant la promoció de la millora de l’educació en aquesta matèria en tots els nivells educatius, involucra la societat en el seu conjunt i constitueix un dels objectius bàsics i d’efectes potser més transcendents per al futur dels que persegueix aquesta Llei.

Llei 31/1995 de Prevenció de Riscos Laborals. Apartat 4 de l'exposició de motius

El legislador ho tenia clar. La Prevenció havia de començar a l'escola. Ho deien al preàmbul i avui, podem afirmar que en el món educatiu, el més calent és a l'aigüera.

Conec desenes de directors d'escoles. Conec un grapat de col·legues que, de la seva banda, tracten amb molts més directius. La sensació generalitzada és que portem trenta anys picant pedra i que, malgrat tot, els resultats són decebedors.

Les escoles segueixen estant molt lluny de fer prevenció. Pels quadres directius una escola no és una empresa i, per tant, ells no són empresaris. La normativa laboral, diuen, no és per ells. Negar les evidències no canvia la realitat. Des de fa uns mesos, els alumnes d'FP quan fan pràctiques en empreses són considerats treballadors i algunes escoles estan enviant a alumnes menors d'edat a fer treballs que la llei prohibeix expressament als menors. Una simple brossa a l'ull d'un d'aquests alumnes podria acabar amb el director de l'escola afectada davant del jutge. Posar en risc la salut d'un treballador es un delicte quees castiga amb penes de presó de fins a tres anys.

Les direccions han fallat. Els sindicats no han entrat en la qüestió, l'Administració i les organitzacions patronals, ni estan ni se les espera. Mentre la Prevenció no entri a l'escola, no entrarà a la societat.

Aquesta setmana, la Llei de Prevenció fa 30 anys. La cultura preventiva encara és molt lluny.

El silenci dels morts

Cada dia té la seva efemèride, algun fet a recordar. Penseu, si no, en l'11 de setembre: la defensa de Barcelona al 1714, el cop d'estat contra Allende, a Xile, l'atemptat de les torres bessones... Aprofitem els aniversaris per a prendre consciència d'allò que no s'hauria de repetir.

Aquesta setmana, el 22 d'octubre, es compliran 60 anys del major accident de treball ocorregut a Espanya, el desastre de Torrejón a prop de l'aiguabarreig entre Tietar i Tajo, ara dins del Parque Nacional de Monfragüe, a Extremadura. La ruptura d'una presa en construcció va provocar una riuada que va endur-se la vida de no menys de 70 treballadors que estaven treballant en l'encofrat de la presa. Eren temps de dictadura i les xifres oficials van parlar només de 50 morts, altres fonts parlen d'un centenar

Ha hagut altres accidents similars: al 1959, a prop de Sanabria (Zamora), el trencament d'una presa en construcció provocà 144 morts però aquest no va ser un accident laboral doncs les víctimes eren habitants del poblet de Ribadelago que dormien a casa seva, una quarta part del cens, i no treballadors al seu lloc de treball.

Tant el desastre del Salto de Torrejón com el de Ribadelago són exemples de menypreu per la vida dels altres, de les persones treballadores i de les seves famílies. L'ocultació oficial i el silenci d'anys afavoreixen que no s'investigui prou i que no es depurin responsabilitats i, sense conèixer les causes, res impedeix que es pugui repetir.

Hem sabut de l'accident de Tiétar-Tajo per la publicació d'un llibre i una sèrie documental, amb testimonis de molts dels nens que llavors van quedar orfes i d'alguns dels pocs testimonis que encara viuen. La memòria ha de permetre que uns quants recordin els seus morts però, sobre tot, que la majoria en prengui consciència que aquestes coses poden passar i és necessari denunciar les irregularitats per evitar que coses semblants es repeteixin.

Cada dia hi ha treballadors (massa) que moren a Espanya a causa del treball. Un parell, per accidents i aquest apareixen a les estadístiques oficials però prop d'un centenar moren cada dia per malalties causades o agreujades per les condicions de treball. I d'aquests, pocs se'n fan ressó. No s'identifiquen els casos, no s'investiguen les causes, res impedeix que es repeteixin una i altra vegada.

Animals de peülla

En un grup empresarial que conec, reuneix anualment tot el seu equip d'administració per a posar en comú informacions rellevants pel seu trebal: Economia, Comptabilitat, Laboral, Fiscal, Protecció de dades... tots els serveis generals participen a la trobada llevat d'un: Prevenció de Riscos Laborals que mai no ha estat convidat a aquestes trobades. Sabem que molts dels convocats han mostrat el seu malestar per excloure la salut laboral de les agendes però ningú no ha atès les reclamacions.

Cada any conviden a la trobada a un conferenciant per a tractar un tema d'interès. Enguany el conferenciant ha estat un torero parlant-los de la por.

La por és un mecanisme adaptatiu que capacita a l'individu a respondre davant d'amenaces a la supervivència. L'efecte fisiològic immediat de la por és l'augment de producció d'adrenalina que accelera el ritme cardíac i capacita la musculatura per a un exercici intens doncs les respostes primàries a la por són l'agressió i la fugida. En els mamífers, el desenvolupament de l'escorça cerebral, augmenta la capacitat de preveure què pot ocòrrer i els individus s'avancen a les possibles amenaces. Fugir o atacar no és la única possibilitat sino que poden detectar abans les amenaces, elaborar estratègies que evitin o minimitzin el risc i respostes complexes segons el control que l'individu tingui del seu entorn. En avançar-se, la secreció d'adrenalina s'extèn en el temps augmentant els seus efectes.

Els estudis psicosocial avaluen factors com ara les càrrega física i psicològica del treball, els recursos d'afrontament (temps, mitjans, formació...) i el control. Un treballador sotmès a fortes càrregues sense mitjans suficients ni control és un treballador en risc, una amenaça latent de perdre la feina, un risc per a la supervivència. L'exposició a situacions emocionalment impactants a entorns amb violència... multipliquen l'estrés doncs hom ha d'inactivar la resposta primària (agressió o fugida) i donar una resposta socialment adequada. Hipertensió, insomni, pirosi, sobrepès, depressió, angoixa... són algunes de les manifestacions fisiològiques d'un estrès excessiu.

Cada persona viu de forma diferent les situacions estressants. No és el mateix en empresaris, comandaments intermedis o treballadors. Aquells que tenen les necessitats garantides mai viuran com una amenaça allò que angoixa els que depenen d'un sou escàs. Indemnitzacions, prestacions d'atur i altres ajuts socials intenten compensar el desequilibri però mentre un empresari pugui acomiadar una persona treballadora en quinze dies i aquesta necessiti mesos, si no anys, per trobar una nova feina el malestar està garantit.

Les organitzacions han d'identificar, avaluar i combatre aquells elements estressors que afecten el benestar dels seus treballadors. Els directius que no en tenen cura, no només falten als seus deures legals sino que posen en risc l'organització que dirigeixen: baixa la productivitat, incrementa l'absentisme, es multipliquen les baixes voluntàries i, quan te n'adones, en vaixell s'enfonsa. I això, també fa por.

Suposo que l'any vinent la conferència la donarà la cabra de la Legión.

Història de G

Us hem parlat de G en diverses ocasions en aquest blog. Veieu, per exemple, De micos i altres animals i altres anteriors. La història, però, no es va acabar, la història continua. 

Després de dos anys avisant els seus cap a l'empresa, al servei de Prevenció, després de ser objecte de befa i vexacions per part de la direcció "el que vols és escaquejar-te, demanar la baixa..." després de no faltar a la feina malgrat els malestars patits. Després de veure com els companys de laboratori, inclosos els caps, es quedaven a casa, "estudiant", mentre G feia la feina experimental de tots. Després de tot això, el metge de família li va donar la baixa per angoixa. Però els marejos, els ofecs, la somnolència, ja no desapareixien. Ja era tard. 

Les proves diagnòstiques van demostrar la instauració d'una síndrome per sensibilitat química múltiple (SQM) que només es mitiga deixant d'exposar-se a qualsevol producte químic. Ni detergents, ni perfums, ni ambientadors... Si un veí de l'edifici neteja el seu WC amb lleixiu, els vapors que arriben per la ventilació dels banys deixen fora de joc a G, que ha hagut de posar vàlvules als conductes. Creuar-se amb algú massa perfumat, un viatge en transport públic, una espera al centre sanitari o oficina administrativa, la proximitat a un dispensador de gel hidroalcohòlic... qualsevol exposició a vapors de productes de neteja, desinfectants, perfums, ambientadors... li provoquen diverses hores de marejos i cefalees, ...

Amb el diagnòstic confirmat va demanar a la Seguretat Social el canvi de contingència. Li accepten: no és una malaltia comú sinó un accident de treball. El canvi significa que l'INSS deixa de pagar la prestació i que és la mútua d'accidents de treball qui se n'ha de fer càrrec. Un triomf? No us ho creieu. 

La mútua (MU) ha retardat més de tres mesos el seu deure de pagar-li la prestació. A més convoquen a G diversos cops de setmana a cites absurdes: una espirometria a Girona (G viu a l'àrea de Barcelona), una exploració sense detalls de què es busca (i que, per tant, cal anul·lar), proves diagnòstiques repetides i que, òbviament, donen el mateix resultat. A vegades li posen un taxi (taxistes fumadors, taxis hiperperfumats o que han de parar a fer gasoil a mitja carrera) a vegades, deixen a G a 100 km de casa i li diuen que es pagui el retorn a casa, que ja li compensaran. Amb què, si fa tres mesos que viu de l'aire?

L'empresa va fallar en el seu deure de protegir a G, més encara va agreujar el dany mantenint l'exposició tot i els avisos i exercint assetjament moral sobre els treballadors afectats (hi ha més Gs). L'administració laboral ha fallat doncs, tot i les denúncies dels sindicats ha protegit a l'empresa amb la seva inacció. La mútua, està fallant, sotmetent a un càstig econòmic i físic a G. Quan els errors s'acumulen tots en el mateix costat de l'equació no és casual, és acarnissament. I els que l'exerceixen, mala gent.