In itinere

 Segurament ho heu llegit a les notícies: 

Barcelona, quarts de sis del matí. Un conductor que circulava en sentit Besòs va perdre el control del seu vehicle, va bolcar, va creuar la mitjana i acabà caient sobre el cotxe d'en Carlos, 55 anys, que es dirigia al seu lloc de treball en una empresa industrial. El conductor causant de l'accident, diuen, va sortir pel seu propi peu. En Carlos va morir a l'acte.

Sovint parlem de morts absurdes. Aquesta ho és per partida doble.

Si en Carlos hagués arribat al seu lloc de treball hauria estat 8 hores sense fer absolutament res a l'espera de l'hora de fitxar per tornar a casa. Ell no hauria fet res i els seus companys tampoc, les màquines fa setmanes que són parades, sense producció, doncs els amos prefereixen externalitzar la producció, tot i pagar-la més cara, que donar feina al seu propi personal. 

És una estratègia calculada. Fa temps que la propietat va decidir deslliurar-se'n de la fàbrica, tancar el negoci. Però no ho han dit ningú. Cap explicació als treballadors ni als seus quadres que es senten doblement víctimes. Sense càrrega de treball, esperen, els treballadors aniran marxant.

Amb una antiguitat mitjana de 20 anys, un acomiadament col·lectiu els obligaria a pagar fortes indemnitzacions. En Carlos en duia 35 anys. Tota la vida dedicada a uns empresaris amb els que ell ha demostrat lleialtat fins al final, lleialtat no corresposta.

L'empresa podria haver triat enviar tothom a casa, pagant-los el jornal però sense obligar-los a complir el seu horari a la planta, però no. És una qüestió de poder, de demostrar qui mana, de forçar-los a marxar.

Quan un treballador té un accident en anar o tornar de la feina es considera accident de treball. És evident, la causa primera de l'accident del Carlos és en una decisió gens innocent de l'empresari.

El meu condol a la família i amics del Carlos.