Probablement recordareu el Temporal Gloria que va visitar-nos al gener de 2020 i provocà importants desperfectes en elements del paisatge i en infraestructures (van desaparèixer la barra del Trabucador i el pont ferroviari sobre la Tordera, per posar dos exemples). Poc després l'arribada de la COVID-19 es va endur aquelles imatges a algun racó de la memòria col·lectiva i, hores d'ara, sembla mentida que només hagi passat any i mig.
En aquells dies jo estava impartint un curs sobre Prevenció de Riscos Laborals per a directius i el material del curs es barrejava amb les notícies on els testimonis dels aiguats repetien fins a la sacietat allò de "mai s'havia vist una cosa igual", "en X anys que tinc mai el riu s'havia desbordat d'aquesta manera"... Una cosa va dur a l'altre i vaig anar a les fonts per verificar allò que sentia. A quines fonts? A les que usem per avaluar aquesta mena de riscos: el mapa de riscos de Protecció Civil de Catalunya. El sistema identifica les àrees que poden veure's afectades per inundacions a 500 anys vista (T500).
Totes les zones afectades estaven classificades com a vulnerables amb temps de retorn inferiors als 100 anys. A la imatge, les zones vulnerables (T10) de la Tordera, cada generació serà testimoni d'alguna inundació com la que provocà el Glòria tot i que, lògicament, els danys seran diferents en cada cas depenent del cas que haguem fet a les previsions i de les infraestructures que haguem posat obstruïnt el pas natural de l'aigua.
El Glòria provocà grans estralls que ara recorden només les persones que en van resultar afectades, en especial els familiars dels 17 morts i desapareguts a causa d'aquella tempesta.
El valor del treball preventiu no està en dir "ja t'ho deia" sino en preveure futures tempestes.
El desequilibri territorial i el canvi climàtic estan generant nous escenaris que poden agreujar les previsions més alarmistes. Us en poso un exemple:
La majoria de les masses forestals de Catalunya són poc madures. Abans hom hi carbonejava (al Montseny fins a la dècada de 1960), plantava vinyes o hi duia el bestiar a pasturar. En llocs ben amagats als boscos de l'Alta Garrotxa podem trobar murs de pedra seca d'antics conreus, ara podem caminar diverses hores sense trobar un mas habitat. Amb l'abandonament del camp la superfície forestal ha augmentat, i molt. Ningú no retira la biomassa que s'hi accumula.
Per a empitjorar-ho, el nostre propi "efecte papallona". Una arna d'origen asiàtic, Cydalima perspectalis que aquí coneixem com l'eruga del boix, ha pelat totalment els boixos a molts espais naturals del Solsonès, Berguedà, Garrotxa, Vallès... Sense el boix, la radiació solar arriba al sòl i l'asseca, sense humitat el terreny esdevé inestable, els arbres que no moren per l'assecada cauen per la manca de fermesa del substracte. Les catifes de molsa són ara esca. El risc de patir grans incendis s'incrementa.
Quan plogui, tot: fusta, fullaraca, terra, roques... anirà avall i provocarà més problemes. Els propers "Glòria" seran molt pitjors...
A la natura no hi ha fets aïllats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada