Ho hem comentat en altres ocasions, la majoria dels docents creuen que no són treballadors i que una escola no és una empresa. Son...una altra cosa. Creuen que la normativa d'empresa no els afecta i la laboral molt menys, inclosos els convenis col·lectius.
Un apartat que mai no falta en un conveni col·lectiu és el relatiu a infraccions i sancions, el règim disciplinari. Com a qualsevol col·lectiu humà calen normes que garanteixin la igualtat de drets i obligacions, que ningú sigui objecte de beneficis arbitraris ni de greuges i abusos.
Una derivada immediata la tenim als horaris. Ja us en parlàvem fa uns anys en el nostre post Desconexió. Molts no saben quin és l'horari a complir. Avui mateix he rebut l'avaluació d'un curs que vaig impartir al juliol. El 100% diu que ho va fer fora del seu horari de treball, fals, al conveni es diu que juliol és un mes no lectiu per a, precisament, fer formació del personal.
La segona derivada fa referència
al règim disciplinari. Tot conveni té una part on s'indiquen les infraccions dels treballadors i les sancions a aplicar que solen anar de l'amonestació oral a l'acomiadament. Les infraccions tenen un termini de prescripció de manera que ningú pot ser sancionat per fets (massa) passats. La majoria de les persones treballadores mai no cometrà cap infracció però què passa en els altres casos?
La impunitat davant de faltes laborals anima als infractors alhora que provoca sentiment de desampara a la resta de la plantilla.
Però tothom té un límit i arriba un moment que el directiu es veu obligat a prendre mesures per l'allau de queixes tot i que no hi consti documentalment cap infracció ni advertiment previ. Així, he vist com una persona que robava a l'empresa, que enviava anònims difamant els companys i que menystenia a companys i comandaments sortia del jutjat amb una sucosa indemnització després que la direcció intentés justificar de bades un acomiadament disciplinari. La majoria de les suposades infraccions havien prescrit i no hi havia constància documental de cap infractor o amonestació per a parlar de reincidència.
He vist també com infraccions considerades molt greus, com ara l'assetjament, es tancava amb un simple advertiment oral. Així l'infractor es veu validat per a continuar amb la seva acció, potser dissimulant una mica, o potser no.
Sense sanció a l'infractor, adequada i puntual, ningú aixecarà mai la veu per fer de testimoni d'un assetjament, Sense sanció, tot s'hi val. Si la violència s'estèn, augmenta el malestar, hi haurà més malalties. I quan el malestar piscosocial és insuportable les víctimes prenen decisions que no tenen remei.
Conèixer les normes a l'empresa, i fer-les complir, salva vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada