Ni fatalitat ni culpa de… Responsabilitat.

Aquests dies, amb l’encalç de dos trens d’alta velocitat, hem tornat a dues expressions ben habituals al nostre vocabulari d’arrel catòlica: la fatalitat i la culpa.

I no. Ni és una fatalitat (destí inel.ludible degut a una divinitat desconeguda) ni és culpa de l’operari que va donar diverses ordres incorrectes. És la (ir)responsabilitat de qui no ha fet res per evitar que un sistema crític, amb tantes vides en joc quedès a mercè de l’error humà. Per que els homes som falibles i la tecnologia l’automatització ens ha permès fer les coses amb menys esforç, més rapidesa i, sobre tot, amb molts menys errors.

Ara estic jubilat. Vaig plegar fa uns mesos perque podia fer-ho però, sobre tot, per l’angoixa que em provocava veure a diari el desinterès d’empresaris per evitar els accident i les malalties a les persones treballadores al seu càrrec. Empresaris més disposats en confiar abans en la Providència que en la raó tècnica o les disposicions legals. Una manca de Prevenció molt estesa a la nostra cultura.

Al passat mes de març vaig detectar un hidrant a la via pública amb un ràcor trencat. Falta una de les pestanyes de la boca de 110 mm. El dispositiu té tres boques però una sola clau per la qual cosa, si hom no pot connectar ni tapar una de les boques tot l’hidrant és inservible. L’hidrant dóna servei a una gran escola religiosa masculina. En cas d’un incendi els bombers no disposarien de subministrament a peu de carrer. Vaig informar l’ajuntament, que em va respondre que ho passava als tècnics responsables. No han fet res. Tres mesos després ho vaig comunicar a l’escola, com afectats principals i em van dir que ho gestionarien. Han passat tres mesos més i l’hidrant segueix fora de servei tot i que la companyia d’aigües hauria de revisar trimestralment la instal.lació. Els meus avisos, al calaix

Així que si sentiu la temptació de parlar de culpes i fatalitats penseu si, vosaltres també, sou més de supersticions o de la raó.