Risc químic i competències

 

Quan, en avaluar els riscos de qualsevol organització demanes pels productes químics perillosos la majoria de les respostes són negatives: "No en tenim". Es fals.

A la feina, a l'escola, a casa, tots tenim productes químics i alguns d'ells poden ser perillosos, molt perillosos si estan en mans de persones sense prou formació.

Una altra falsetat molt estesa és allò de parlar "d'olor de net" quan, de fet, allò que és net no fa olor. La olor és d’agents desinfectants i perfums innecessaris i mai inocus.

El punt més negre acostuma a ser en les tasques de neteja.

- Encara avui dia molta neteja professional i domèstica es basa en agents clorats com el lleixiu (hipoclorit sòdic) i el salfumant (àcid clorhídric), el clor que alliberen és un irritant molt potent que pot provocar crisis respiratòries a qualsevol persona: tos, marejos, vòmits, espasme bronquial i edema pulmonar. En persones sensibles*, poden provocar la mort en pocs minuts.

- Les solucions desinfectants a base de lleixiu són pràcticament inodores. Quan sentim olor a lleixiu és perquè s'ha usat en excès i no s'ha esbendit després de netejar.

- En el nostre treball, el personal de neteja sempre afirmava usar el lleixiu segons indica l'etiqueta. Quan observem com ho preparen mai és conforme a les instruccions sino fins a 8 vegades més concentrat. Rara vegada el personal de neteja ha estat  format adequadament ni és supervisat en aquestes tasques.

- Una mostra de la manca de formació del personal és l'ús d'ampolles d'aliments per contenir els productes de neteja (veure foto), que pot donar lloc a greus accidents, en especial a llocs on hi ha infants.

- Al mercat hi ha productes desinfectants alternatius al lleixiu i de baixa toxicitat com ara els basats en amoni quaternari (Sanytol, Sanicentro, Asevi...).

* Què és una persona sensible? Algú amb asma, un usuari de Ventolin, és una persona sensible a irritants respiratoris.

Ni fatalitat ni culpa de… Responsabilitat.

Aquests dies, amb l’encalç de dos trens d’alta velocitat, hem tornat a dues expressions ben habituals al nostre vocabulari d’arrel catòlica: la fatalitat i la culpa.

I no. Ni és una fatalitat (destí inel.ludible degut a una divinitat desconeguda) ni és culpa de l’operari que va donar diverses ordres incorrectes. És la (ir)responsabilitat de qui no ha fet res per evitar que un sistema crític, amb tantes vides en joc quedès a mercè de l’error humà. Per que els homes som falibles i la tecnologia l’automatització ens ha permès fer les coses amb menys esforç, més rapidesa i, sobre tot, amb molts menys errors.

Ara estic jubilat. Vaig plegar fa uns mesos perque podia fer-ho però, sobre tot, per l’angoixa que em provocava veure a diari el desinterès d’empresaris per evitar els accident i les malalties a les persones treballadores al seu càrrec. Empresaris més disposats en confiar abans en la Providència que en la raó tècnica o les disposicions legals. Una manca de Prevenció molt estesa a la nostra cultura.

Al passat mes de març vaig detectar un hidrant a la via pública amb un ràcor trencat. Falta una de les pestanyes de la boca de 110 mm. El dispositiu té tres boques però una sola clau per la qual cosa, si hom no pot connectar ni tapar una de les boques tot l’hidrant és inservible. L’hidrant dóna servei a una gran escola religiosa masculina. En cas d’un incendi els bombers no disposarien de subministrament a peu de carrer. Vaig informar l’ajuntament, que em va respondre que ho passava als tècnics responsables. No han fet res. Tres mesos després ho vaig comunicar a l’escola, com afectats principals i em van dir que ho gestionarien. Han passat tres mesos més i l’hidrant segueix fora de servei tot i que la companyia d’aigües hauria de revisar trimestralment la instal.lació. Els meus avisos, al calaix

Així que si sentiu la temptació de parlar de culpes i fatalitats penseu si, vosaltres també, sou més de supersticions o de la raó.

Nova taxa pels PAUs

L’elaboració de plans d’autoprotecció (PAU) ha estat un mal de cap des del seu origen.

La llista de les instal.lacions afectades per la norma, amb uns descriptors no sempre nítids. La classificació dels establiments en 3 grups, que després van passar a 2 d’una manera força contraintuitiva. L’habilitació  dels tècnics redactors, amb un procès telemàtic que exigia aportar fotocòpies compulsades (cap funcionari va ser capaç d’explicar-me com es feia). La creació d’un aplicatiu, HERMES, amb més fallades que encerts que, sumats a una vigència dels PAU de tres anys obligava a estar permanentment en tràmit. Un mapa de riscos de protecció civil amb errors greus, trivialitats i una tendència a amagar-se impròpia dels casos que es tracten.

Un sistema d’acreditacions que, si canvia algun dels responsables de l’establiment, t’obliga a començar des de zero tot el tràmit i un procediment d’aprovació la transparència del qual depèn molt de l’autoritat encarregada del tràmit, en alguns casos un autèntic joc de daus.

Ara s’afegeig un nou entrebanc en la tramitació dels PAUs; des de dilluns vinent, 19 d’octubre, caldrà abonar una taxa de 775,30 EUR en presentar el PAU a HERMES.

Cal tenir moltes ganes de complir amb la Llei, una tenacitat heròica per complimentar un cop i un altre els formularis i salvar tots els obstacles que posen les administracions als administradors.

Cautxú als parcs infantils

Fa anys que circulen a les xarxes comentaris alarmants a propòsit de l’ús de cautxú reciclat en camps d’esports i parcs de jocs infantils. De fet, no és ben bé cautxú (làtex vulcanitzat) sino cautxú sintètic (polímers d’isoprè, butadiè i d’altres) procedents de pneumàtics vells triturats. En trobem en forma particulada en els camps de gespa artificial i en forma de conglomerats en els paviments de les àrees de joc infantil.

Per a considerar un possible efecte tòxic no n’hi ha prou amb la presència d’una molècula potencialment tòxica sino que ha d’haver una via d’entrada a l’organisme. Les culleres d’acer inoxidable contenen crom hexavalent (cancerígen) però, inclòs a l’aliatge del cobert, el crom no s’allibera a la nostra boca a cada cullerda, no hi ha risc.

En el cas del cautxú, tot i que pot contenir alguns components, especialment plastificants, amb possibles efectes perjudicials caldria ingerir una gran quantitat d’aquests additius per a parlar d’un possible efecte perjudicial. Hi ha dues possibles excepcions: espais tancats on els vapors podrien acumular-se i partícules soltes, als parcs infantils, que els més menuts poden dur-se a la boca. En aquests dos casos caldria aplicar el principi de precaució. Així es proposa al document publicat avui mateix per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, per precaució.

326 anys d’ignorància

Sóc en un nou curs de seguretat als laboratoris docents, i ja en van dotze.

Any rere any no deixa de sorprendre’m les celles alçades quan explico que, a més dels treballadors que moren per accident (a Espanya, uns 700 cada any) molts més, 30 vegades més, moren per malalties contretes o facilitades per les condicions de treball. La mitad, uns 9000, per càncer. Per a la majoria és un descobriment saber que les condicions de treball poden provocar aquestes malalties i això que el meu auditori no és pas de jovenets inexperts sino docents, en molts casos, amb llarga trajectòria professional.

Molts pensen en una troballa recent. Fals. Generalment es cita el treball de Percival Pott, al 1775, relacionant el càncer escrotal amb el treball com escuraxemeneies. En realitat, la primera referència que relaciona una activitat professional amb càncer, concretament amb el de mama, és anterior, de 1700. A De Morbis Artificum Diatriba (en català: Tractat de les Malalties dels Artesans), Bernardino Ramazzini en parla en el capítol dedicat al treball de les dides. 

La majoria pensen que el càncer és causar per agents químics. Fals. Els 6 cancerígens laborals amb més població exposta (més de 400000 persones treballadores a Catalunya) no van etiquetats com agents químics. Es tracta de la radiació solar, el treball a torns, els fum de gasoli, els hidrocarburs aromàtics, la pols de silici i el radó. Milers de persones treballadores haurien de rebre dels seus empresaris crema solar per anar a treballar però encara som lluny que es consideri un equip de protecció individual.

Cal recordar que els combustibles d’automoció, els cosmètics i els medicaments, entre altres, estan exclosos de la normativa d’etiquetatge d’agents químics i, per tant, no duen els pictogrames de perill ni els advertiments a l’etiqueta com, per exemple, duu un producte de neteja, una pintura o un reactiu de laboratori.

La formació continuada del professorat és clau per a millorar la qualitat de la formació d’infants i joves per a que tinguin una vida millor. No només per a estendre nous coneixements sino per a fer-los coneixedors d’allò que fa molt que se sap però que ha interessat que ignorem.

Com anavem dient…

Els que em coneixeu direu que és un dejà vu, però aquesta vegada no ho dic jo sino fonts més autoritzades. Fonts oficials. Gent que ho sabia però preferia no publicar-ho. 

El cáncer es la causa principal de mortalidad laboral en la Unión Europea (UE). Se estima que, cada año, unas 120.000 personas desarrollan cáncer en Europa como resultado de la exposición a agentes cancerígenos en su lugar de trabajo, provocando casi 80.000 muertes. Y detrás de estos cánceres, se encuentran, en muchas ocasiones, deficiencias en la identificación de la presencia de los agentes cancerígenos en el lugar de trabajo, así como en la aplicación de la normativa de prevención de riesgos laborales.

En España, se estima que fallecen anualmente 8.700 hombre y 850 mujeres por cánceres debido a exposiciones laborales (Ministerio de Sanidad, 2020). Sin embargo, el número de cánceres reconocidos como enfermedad profesional representa solo una pequeña fracción del número total de cánceres relacionados con el trabajo, favoreciendo que la mayoría permanezcan ocultos bajo la categoría de enfermedad común. En esta situación, la relación entre el cáncer y el trabajo sigue siendo en gran medida invisible.

Y detrás de estas cifras, no debe olvidarse que hay personas que, por motivo de su trabajo, han desarrollado un cáncer, enfermedad que provoca un gran sufrimiento y que afecta a su calidad de vida y a la de sus familias.

Per cert, les publicacions sobre cancerígens SEMPRE es limiten als agents químics. Cap agent químic figura entre els cinc primers cancerígens a casa nostra, per nombre de treballadors exposats que són, per ordre: radiació solar, treball a torns, fums de gasoli, pols de silici, radó.

Hi ha una nova norma....

Segurament són coses que passen en molts més àmbits però en el cas de la seguretat industrial m'he trobat sovint amb aquests casos. Una carta, un correu o, fins i tot, una visita imprevista d'un comercial que anuncia una nova normativa que obliga a canvis en les instal·lacions de seguretat:

- Una nova normativa d'il.luminació que obliga a substituir tots els llums de les aules.

- Un nou reglament d'aparells elevadors que fa necessari el canvi dels ascensors.

- També amb els ascensors, la necessitat d'adequar-les a la directiva de màquines.

Generalment el missatge no és fals del tot, no tenen tanta inventiva, però per comprovar-ho cal comprar les normes (UNE, EN, ISO...), són documents no disponibles per al gran públic o cal dedicar una bona estona per llegir, comprendre i interpretar.

Si et limites a buscar titulars o a llegir en diagonal és fàcil caure al parany:

En efecte, hi ha una norma tècnica (la darrera versió, de 2022) que defineix les caracteristiques d'il.luminació per a llocs de treball segons els usos previstos. Però si els llums de les teves aules eren adequats amb la versió anterior de la norma (de 2012) no és probable que hagis d'arrencar-los tots i canviar-los.

Al 2024 es va actualitzar la normativa d'ascensors però del primer esborrany de treball dels tècnics del ministerio fins al text final de la norma (ITC AEM 1) els requisits havien canviat molt, s'excloïa d'algunes obligacions als ascensors històrics i es preveia un llarg periode d'adaptació. Avançar-se a la norma no era la millor opcio.

I sobre la normativa de màquines... aquesta normativa no és d'aplicació als ascensors ni als automòbils o les aeronaus... que tenen normatives molt més restrictives i mecanismes de control més estrictes.

L'experiència m'ha ensenyat que la millor resposta en aquests casos consisteix en escoltar, agraïr la informació i, ignorant que sóc, demanar-los una còpia de la norma en qüestio. La majoria no tornen, no existeix la suposada norma. Si la porten, segur que és un esborrany d'un projecte de norma o una norma estrangera no aplicable aquí.

Una varietat d'aquests comercials espavilats són els que a OPRA anomenen "Mercaderes de Humo" gent que ofereix productes miraculosos que no responen a cap necessitat real i que el seu únic benefici és per a qui aconsegueix vendre'ls.

Durant la pandèmia, moltes escoles van comprar uns aerògrafs que polvoritzaven desinfectant de mans per desinfectar l'aire. Ni els equips estaven dissenyats per polvoritzar inflamables, ni el desinfectant tenia cap utilitat usat a l'aire ni s'informava de la toxicitat del desinfectant de mans inhalat. L'especialitat del fabricant, llançar serpentines en festes, la del comercial, vendre plats i gots d'un sol ús.

Sempre que et vinguin a vendre un producte o servei que no sabies que necessitaves, consulta el teu assessor en la matèria: el personal de manteniment, el servei de Prevenció... sortiràs guanyant.

No et lamentis, denuncia!

La normativa europea anomenada “directives de nou enfoc”, tant les normes relatives a seguretat de producte com les de salut dels treballador, tenen un element en comú: el paper del ciutadà com agent actiu.

Cap administració disposa de prou inspectors per a verificar els productes que surten al mercat o que s’importen. Cap inspecció de treball, per molts recursos que tingui, pot conèixer en detall què s’amaga dins de les empreses. El paper dels ciutadans és imprescindible per a garantir el compliment de la Llei.

En el cas dels productes, informant a les autoritats de consum de qualsevol producte que ens generi sospites. En el món laboral, denunciant els empresaris quan actuin en contra del que demana la Llei. Per que, recordem-ho, no hi ha lleis opcionals, totes les lleis són de compliment obligat i com a ciutadans estem obligats a col.laborar en el seu compliment.

Inspecció de Treball disposa de mecanismes per a denunciar possibles infraccions. No cal que aporteu proves, només avisar que creieu que s’està cometent una infracció i Inspecció ja investigarà.

https://treball.gencat.cat/ca/ambits/inspeccio/atencio_ciutadana/denunciar/

Al presentar una denúncia podeu triar entre fer-la anònima o donant el vostre nom. En el primer cas no podreu seguir el procés. En el segon podreu seguir pas a pas l’acció inspectora i possible sanció i, fins i tot, podreu retirar la denúncia si la situació canvia. En cap cas l’empresa sabrà qui ha estat el denunciant.

Si no se’t dóna formació sobre els riscos del teu treball, si no us consulten les decisions que us afecten, si no es convoca trimestralment el Comitè de Seguretat i Salut, si no s’avalua el risc psicosocial… denuncia!

Si no demanes ajuda, la situació no millorarà.