30 anys

El propòsit de fomentar una autèntica cultura preventiva, mitjançant la promoció de la millora de l’educació en aquesta matèria en tots els nivells educatius, involucra la societat en el seu conjunt i constitueix un dels objectius bàsics i d’efectes potser més transcendents per al futur dels que persegueix aquesta Llei.

Llei 31/1995 de Prevenció de Riscos Laborals. Apartat 4 de l'exposició de motius

El legislador ho tenia clar. La Prevenció havia de començar a l'escola. Ho deien al preàmbul i avui, podem afirmar que en el món educatiu, el més calent és a l'aigüera.

Conec desenes de directors d'escoles. Conec un grapat de col·legues que, de la seva banda, tracten amb molts més directius. La sensació generalitzada és que portem trenta anys picant pedra i que, malgrat tot, els resultats són decebedors.

Les escoles segueixen estant molt lluny de fer prevenció. Pels quadres directius una escola no és una empresa i, per tant, ells no són empresaris. La normativa laboral, diuen, no és per ells. Negar les evidències no canvia la realitat. Des de fa uns mesos, els alumnes d'FP quan fan pràctiques en empreses són considerats treballadors i algunes escoles estan enviant a alumnes menors d'edat a fer treballs que la llei prohibeix expressament als menors. Una simple brossa a l'ull d'un d'aquests alumnes podria acabar amb el director de l'escola afectada davant del jutge. Posar en risc la salut d'un treballador es un delicte quees castiga amb penes de presó de fins a tres anys.

Les direccions han fallat. Els sindicats no han entrat en la qüestió, l'Administració i les organitzacions patronals, ni estan ni se les espera. Mentre la Prevenció no entri a l'escola, no entrarà a la societat.

Aquesta setmana, la Llei de Prevenció fa 30 anys. La cultura preventiva encara és molt lluny.

El silenci dels morts

Cada dia té la seva efemèride, algun fet a recordar. Penseu, si no, en l'11 de setembre: la defensa de Barcelona al 1714, el cop d'estat contra Allende, a Xile, l'atemptat de les torres bessones... Aprofitem els aniversaris per a prendre consciència d'allò que no s'hauria de repetir.

Aquesta setmana, el 22 d'octubre, es compliran 60 anys del major accident de treball ocorregut a Espanya, el desastre de Torrejón a prop de l'aiguabarreig entre Tietar i Tajo, ara dins del Parque Nacional de Monfragüe, a Extremadura. La ruptura d'una presa en construcció va provocar una riuada que va endur-se la vida de no menys de 70 treballadors que estaven treballant en l'encofrat de la presa. Eren temps de dictadura i les xifres oficials van parlar només de 50 morts, altres fonts parlen d'un centenar

Ha hagut altres accidents similars: al 1959, a prop de Sanabria (Zamora), el trencament d'una presa en construcció provocà 144 morts però aquest no va ser un accident laboral doncs les víctimes eren habitants del poblet de Ribadelago que dormien a casa seva, una quarta part del cens, i no treballadors al seu lloc de treball.

Tant el desastre del Salto de Torrejón com el de Ribadelago són exemples de menypreu per la vida dels altres, de les persones treballadores i de les seves famílies. L'ocultació oficial i el silenci d'anys afavoreixen que no s'investigui prou i que no es depurin responsabilitats i, sense conèixer les causes, res impedeix que es pugui repetir.

Hem sabut de l'accident de Tiétar-Tajo per la publicació d'un llibre i una sèrie documental, amb testimonis de molts dels nens que llavors van quedar orfes i d'alguns dels pocs testimonis que encara viuen. La memòria ha de permetre que uns quants recordin els seus morts però, sobre tot, que la majoria en prengui consciència que aquestes coses poden passar i és necessari denunciar les irregularitats per evitar que coses semblants es repeteixin.

Cada dia hi ha treballadors (massa) que moren a Espanya a causa del treball. Un parell, per accidents i aquest apareixen a les estadístiques oficials però prop d'un centenar moren cada dia per malalties causades o agreujades per les condicions de treball. I d'aquests, pocs se'n fan ressó. No s'identifiquen els casos, no s'investiguen les causes, res impedeix que es repeteixin una i altra vegada.

Animals de peülla

En un grup empresarial que conec, reuneix anualment tot el seu equip d'administració per a posar en comú informacions rellevants pel seu trebal: Economia, Comptabilitat, Laboral, Fiscal, Protecció de dades... tots els serveis generals participen a la trobada llevat d'un: Prevenció de Riscos Laborals que mai no ha estat convidat a aquestes trobades. Sabem que molts dels convocats han mostrat el seu malestar per excloure la salut laboral de les agendes però ningú no ha atès les reclamacions.

Cada any conviden a la trobada a un conferenciant per a tractar un tema d'interès. Enguany el conferenciant ha estat un torero parlant-los de la por.

La por és un mecanisme adaptatiu que capacita a l'individu a respondre davant d'amenaces a la supervivència. L'efecte fisiològic immediat de la por és l'augment de producció d'adrenalina que accelera el ritme cardíac i capacita la musculatura per a un exercici intens doncs les respostes primàries a la por són l'agressió i la fugida. En els mamífers, el desenvolupament de l'escorça cerebral, augmenta la capacitat de preveure què pot ocòrrer i els individus s'avancen a les possibles amenaces. Fugir o atacar no és la única possibilitat sino que poden detectar abans les amenaces, elaborar estratègies que evitin o minimitzin el risc i respostes complexes segons el control que l'individu tingui del seu entorn. En avançar-se, la secreció d'adrenalina s'extèn en el temps augmentant els seus efectes.

Els estudis psicosocial avaluen factors com ara les càrrega física i psicològica del treball, els recursos d'afrontament (temps, mitjans, formació...) i el control. Un treballador sotmès a fortes càrregues sense mitjans suficients ni control és un treballador en risc, una amenaça latent de perdre la feina, un risc per a la supervivència. L'exposició a situacions emocionalment impactants a entorns amb violència... multipliquen l'estrés doncs hom ha d'inactivar la resposta primària (agressió o fugida) i donar una resposta socialment adequada. Hipertensió, insomni, pirosi, sobrepès, depressió, angoixa... són algunes de les manifestacions fisiològiques d'un estrès excessiu.

Cada persona viu de forma diferent les situacions estressants. No és el mateix en empresaris, comandaments intermedis o treballadors. Aquells que tenen les necessitats garantides mai viuran com una amenaça allò que angoixa els que depenen d'un sou escàs. Indemnitzacions, prestacions d'atur i altres ajuts socials intenten compensar el desequilibri però mentre un empresari pugui acomiadar una persona treballadora en quinze dies i aquesta necessiti mesos, si no anys, per trobar una nova feina el malestar està garantit.

Les organitzacions han d'identificar, avaluar i combatre aquells elements estressors que afecten el benestar dels seus treballadors. Els directius que no en tenen cura, no només falten als seus deures legals sino que posen en risc l'organització que dirigeixen: baixa la productivitat, incrementa l'absentisme, es multipliquen les baixes voluntàries i, quan te n'adones, en vaixell s'enfonsa. I això, també fa por.

Suposo que l'any vinent la conferència la donarà la cabra de la Legión.

Història de G

Us hem parlat de G en diverses ocasions en aquest blog. Veieu, per exemple, De micos i altres animals i altres anteriors. La història, però, no es va acabar, la història continua. 

Després de dos anys avisant els seus cap a l'empresa, al servei de Prevenció, després de ser objecte de befa i vexacions per part de la direcció "el que vols és escaquejar-te, demanar la baixa..." després de no faltar a la feina malgrat els malestars patits. Després de veure com els companys de laboratori, inclosos els caps, es quedaven a casa, "estudiant", mentre G feia la feina experimental de tots. Després de tot això, el metge de família li va donar la baixa per angoixa. Però els marejos, els ofecs, la somnolència, ja no desapareixien. Ja era tard. 

Les proves diagnòstiques van demostrar la instauració d'una síndrome per sensibilitat química múltiple (SQM) que només es mitiga deixant d'exposar-se a qualsevol producte químic. Ni detergents, ni perfums, ni ambientadors... Si un veí de l'edifici neteja el seu WC amb lleixiu, els vapors que arriben per la ventilació dels banys deixen fora de joc a G, que ha hagut de posar vàlvules als conductes. Creuar-se amb algú massa perfumat, un viatge en transport públic, una espera al centre sanitari o oficina administrativa, la proximitat a un dispensador de gel hidroalcohòlic... qualsevol exposició a vapors de productes de neteja, desinfectants, perfums, ambientadors... li provoquen diverses hores de marejos i cefalees, ...

Amb el diagnòstic confirmat va demanar a la Seguretat Social el canvi de contingència. Li accepten: no és una malaltia comú sinó un accident de treball. El canvi significa que l'INSS deixa de pagar la prestació i que és la mútua d'accidents de treball qui se n'ha de fer càrrec. Un triomf? No us ho creieu. 

La mútua (MU) ha retardat més de tres mesos el seu deure de pagar-li la prestació. A més convoquen a G diversos cops de setmana a cites absurdes: una espirometria a Girona (G viu a l'àrea de Barcelona), una exploració sense detalls de què es busca (i que, per tant, cal anul·lar), proves diagnòstiques repetides i que, òbviament, donen el mateix resultat. A vegades li posen un taxi (taxistes fumadors, taxis hiperperfumats o que han de parar a fer gasoil a mitja carrera) a vegades, deixen a G a 100 km de casa i li diuen que es pagui el retorn a casa, que ja li compensaran. Amb què, si fa tres mesos que viu de l'aire?

L'empresa va fallar en el seu deure de protegir a G, més encara va agreujar el dany mantenint l'exposició tot i els avisos i exercint assetjament moral sobre els treballadors afectats (hi ha més Gs). L'administració laboral ha fallat doncs, tot i les denúncies dels sindicats ha protegit a l'empresa amb la seva inacció. La mútua, està fallant, sotmetent a un càstig econòmic i físic a G. Quan els errors s'acumulen tots en el mateix costat de l'equació no és casual, és acarnissament. I els que l'exerceixen, mala gent.

Cui prodest?

El mercat de la Prevenció de Riscos Laborals a Espanya està controlat per un grapat de corporacions que donen gat per llebre i potser no sigui gat, sino rata. Aquestes entitats han pervertit el sentit de la Llei fent-se hegemòniques i desprotegint empresaris i treballadors. Els treballadors, per que estan molt lluny de la pretesa protecció efectiva de la seva seguretat i salut, els empresaris perquè aquests tramposos han sabut com deixar en el punt vulnerable els empresaris que reben al seu cul les patades que haurien d'anar pels SPAs que tenen contractats. Inspecció de Treball els sanciona per haver cregut l'entitat especialitzada.

Anem a pams, que cal explicar-ho bé.

La Directiva Marc de Salut Laboral estableix al seu article 7 que els empresaris han designar un o més treballadors per a ocupar-se de les activitats de protecció i prevenció dels riscos professionals. Quan les competències de l'empresa no siguin suficients per assumir aquestes funcions podrà contractar persones o serveis aliens a l'empresa.

En la transcripció espanyola de la directiva queda que els empresaris poden assumir personalment les funcions de protecció (fins a 25 treballadors), designar treballadors, constituir un servei de prevenció propi o contractar una entitat especialitzada aliena a l'empresa. Aquí, que som de lectura ràpida, ens vam quedar amb això de l'entitat especialitzada. Val a dir que el nostre cas no és únic. Països Baixos també va fer una legislació que donava preeminència a les entitats externes en detriment dels mitjans propis i això va ser corregit pel Tribunal de Justícia de la UE. Per cert, fixeu-vos que l'exercici lliure de la professió ha caigut a la versió espanyola, per què?

Mentre es creaven prou entitats especialitzades (o SPA, servei de prevenció aliè) les autoritats van admetre que, provisionalment, les mateixes mútues d'accidents de treball assumissin aquest paper. De sobte, aquestes proveïdores de la Seguretat Social es van trobar amb dues butxaques: una amb diner públic (com a mútues) i l'altre amb diners privats (com SPAs). La picaresca estava servida. Molts recordareu allò de "a cargo de cuotas" un eufemisme que feien servir aquests corruptes per a carregar als fons públics (Seguretat Social) allò que havien de pagar els empresaris. Un efecte immediat va ser que molts empresaris van creure que la Prevenció era gratis (o quasi) i van perdre de vista l'objectiu principal, el deure de protegir els treballadors, que endossaven a les seves mútues o SPA o... molta gent encara els confon. Oblidaven que es poden delegar funcions però mai responsabilitats. Així es van carregar un mercat abans de néixer. 

Molts contractes es feien per sota del preu de cost, molts serveis obligatoris es deixaven de prestar i els serveis que volien fer bé la seva feina (que n'hi ha) quedaven en risc per tenir preus massa alts pel que els empresaris estaven disposats a pagar.

En principi era difícil descobrir l'engany però l'ordre TIN/2504/2010 i el RD 843/2011 ho van fer fàcil. Aquestes normes establien la ràtio de treballadors atesos per cada professional de la Prevenció. Orientativament, un tècnic de cada especialitat per cada 1200 treballadors, un metge i una infermera per cada 2000.

A partir d'aquí i de les taules de retribucions del conveni del sector, un senzill càlcul es podia descobrir un contracte fraudulent. Un contracte amb un preu massa baix delatava el frau. Ho vam denunciar en fòrums professionals i vam rebre molts missatges de suport, però sempre en privat. Vam dir-ho, també, al plenari de la XXIII Diada de la Salut Laboral, davant de professionals del sector, de directius d'empreses, de representants dels sindicats, d'inspectors de treball, d'autoritats... Res no es va moure.

Hem denunciat en aquest mateix bloc: com  redacta els seus contractes fraudulents l'entitat hegemònica. Res.

Crida l'atenció l'encaix entre aquestes pràctiques i el baix to d'Administració, patronals i sindicats contraprogramant les campanyes internacionals. No pot ser casual.

Només ens queda preguntar-nos: què hi ha darrera de tot això? a qui beneficien aquestes trampes? 

Als treballadors, segur, no.

Noves tecnologies, nous riscos

La setmana passada, a iniciativa d'una organització patronal, vam tirar endavant la desena edició del Curs de Seguretat de Màquines per a professorat de tallers docents. Com no podria ser d'altra manera, cada edició incorpora novetats i una de les d'aquest any ha estat la menció a les bateries de Li.

Especialment en tallers d'automoció, de la ma dels vehicles elèctrics, han anat apareixent bateries de liti. Les seves propietats i els riscos associats tenen poc a veure amb les bateries d'àcid i plom. Si abans parlàvem de les esquitxades d'àcid i els contactes elèctrics, ara ens hem d'enfocar cap a l'arc voltaic i l'incendi. Alguns dels participants es van mostrar molt sorpresos per les novetats. A la premsa d'aquest cap de setmana en tenim un bon exemple.

Divendres a la tarda es va declarar un incendi en una planta de reciclatge de bateries a Azuqueca de Henares. Tres dies després el foc encara crema tot i que ja s'ha pogut aixecar el confinament als milers d'habitants dels municipis veïns.

Probablement duguis a la butxaca una bateria de liti, al teu mòbil. Quan es deteriora: sobrecàrregues, envelliment, cops... la bateria s'escalfa, s'infla i es pot encendre. Foc, altes temperatures i fums irritants que continuaran fins que es consumeixi tot el combustible. Cap agent extintor podrà apagar el foc, només evitarà la propagació del foc a altres materials.

Quan la bateria inestable és la d'un patinet elèctric el foc, la calor, el fum seran més intensos. D'aquí la prohibició a accedir al transport públic. Imagineu un foc inextingible dins d'un túnel del metro en hora punta.

Les bateries de major capacitat, en cotxes i camions, tenen desenes de cel·les en sèrie. Si una d'elles entra en combustió el foc continuarà fins que es consumeixi la última cel·la. Només separant la cel·la encesa de les altres podrem aturar el foc. 

Si feu una cerca dels termes "incendi, cotxe elèctric, parking" descobrireu un grapat d'accidents amb els cotxes elèctrics i les seves bateries com a protagonistes. En algunes ciutats ja s'han establert restriccions a l'aparcament de vehicles elèctrics en aparcaments soterranis; a Barcelona, des de 2022, disposem d'una normativa que limita la concentració de les instal·lacions de càrrega (IRVE) i la Generalitat de Catalunya publicà al 2024 una Instrucció Tècnica Complementària 147 relativa a les IRVE en edificis.

Noves tecnologies impliquen, sempre, nous riscos que anirem descobrint a base d'errors (a això en diem experiència), que ens obligaran a aplicar el principi de precaució mentre aprenem a avaluar els riscos i a controlar-los mitjançant la corresponent acció preventiva.

De micos i altres animals

Ara fa tres anys una treballadora d'una institució educativa va consultar-nos a propòsit d'uns marejos, ofecs i altra simptomatologia inespecífica mentre treballava. Tot apuntava a una exposició a productes químics, probablement a més d'un, però no quadrava amb allò amb el que treballava. Hi havia alguna cosa més que arribava des d'altres espais de treball. Vam suggerir-li que informès al servei de Prevenció de la seva empresa.

Tot i que ja havien acabat les restriccions de la pandèmia, els (pressumptes) tècnics en Prevenció van atendre l'afer per teletreball. No pensaven moure's del seu despatx per un problema de confort. En vam parlar en aquestes pàgines, us deiem que "if you pay peanuts, you get monkeys". Moltes direccions pensen que la Salut Laboral és un impost revolucionari, una qüestió administrativa i, coherentment, contracten la seva plantilla en base al preu, sense tenir en compte competències ni experiència professional. 

El malestar va continuar i cada cop eren més els treballadors afectats. Aquells que podien van passar a treballar des de casa, els primers de tots els comandaments que es van amagar covardament sense donar suport a la seva gent davant la direcció. Les reclamacions dels treballadors afectats xocaven amb un mur directiu refractari que els ridiculitzava acusant-los d'escaquejats. Els respresentants sindicals? No sé, algú sap on paren?

Mentre que els treballadors no aconseguien que ningú els atengués, les molèsties van començar a afectar a alguns alumnes i això va donar peu a denúncies a les autoritats i a la premsa... però no es va moure res. Res més que els treballadors afectats, que van anar renunciant a la feina o agafant la baixa. N'hi ha que porten dos anys de baixa. Òbviament, el sistema sanitari no manté un treballador de baixa tant de temps sense motiu. El diagnòstic mèdic parla d'angoixa i sensibilitat química múltiple i les causes: laborals.

Quan la salut d'una persona treballadora s'afecta greument, de forma permanent, per manca de protecció per part de l'empresa, l'empresari haurà de fer front a importants sancions que es poden veure incrementades amb un recàrrec de prestacions. La pensió d'incapacitat s'incrementa, entre el 30% i 50%, i aquesta quantitat l'ha de pagar l'empresari, al comptat i pel total del temps de treball que resti fins la jubilació.

Si l'empresari hagués tingut professionals qualificats al front del servei de Salut Laboral, si hagués tingut ben formats els seus quadres, l'organització hauria donat una resposta àgil i adequada a les primeres queixes i ara no tindriem un grapat de pensionistes tot just a la trentena. En casos com aquest, cap recàrrec em semblarà prou just

Duros a tres pessetes

De tant en tant hi ha directius d'empreses que em demanen consell. Fa uns dies em van passar el seu contracte amb un Servei de Prevenció Aliè. Un dels grans. Segur que tenen tècnics, metges, infermeres... però el que no els falten són advocats i psicòlegs que s'han guanyat molt bé el sou. El contracte té més forats que un colador però tots ben col·locats perquè passin per alt a una lectura ràpida.

El document està format per unes Condicions Generals i unes Condicions Particulars. A les Condicions Generals hi ha un apartat que descriu què inclou el contracte i un altre (el doble d'extens que l'anterior) dedicat a les activitats excloses però el títol "ACTIVIDADES INICIALMENTE EXCLUIDAS" és al final d'una pàgina parell, tan al final que sembla una nota a peu de pàgina i acompanyat d'un aclariment, en lletra menuda, que indica que tot allò que segueix és obligatori per l'empresa i que caldrà contractar-les a part si no es vol incórrer en responsabilitats. A la plana següent, el detall de les activitats excloses es presenta de manera que qualsevol ho prendrà com els serveis que prestaran quan és just el contrari.

Després de les Condicions Generals hi ha un extens Annex al que no remet cap veu del document general. A l'annex es descriuen nombroses activitats i serveis però sense cap compromís de fer-se'n càrrec, ben al contrari, repetidament es recorda que això, no està inclòs. Si llegeixes en diagonal, creuràs comprar un gran paquet de serveis que, realment, no tenen res a veure amb el contracte. És com anar a comprar un utilitari i que, amb el full de característiques afegissin, dissimuladament, les fotos i descripcions d'un esportiu de luxe.

Si comparem les activitats contractades i les excloses amb el que diu el RD 39/1997 de Reglament dels Serveis de Prevenció i el RD 843/2011 d'activitat sanitària dels serveis de Prevenció és fàcil comprovar que la majoria del que s'hauria d'incloure al contracte, segons la llei, apareix a l'apartat d'exclusions.

La perla final és a les Condicions Particulars, on no consta ni una sola de les 4 especialitats preventives que és obligat contractar, només unes poques activitats puntuals, com ja havíem vist a l'apartat d'exclusions. Es contracta l'avaluació de riscos (però no els estudis per arribar a aquesta avaluació) i els reconeixements mèdics. Si el "vostre" SPA us passa un pressupost quan demaneu una avaluació psicosocial o per avaluar els riscos de les màquines és que el vostre contracte és fraudulent.

Els SPA que fan aquestes pràctiques són contraris a la Llei de Prevenció, tant a la lletra com a l'esperit. Eviten integrar la prevenció a l'empresa (Art.16 LPRL) doncs no exigeixen cap interlocució amb l'empresa. Es ven el servei com un “claus en mà” quan el que hauria de ser és un reforç a les estructures de l'empresa.

Els treballadors tenen dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut a la feina. Aquest dret suposa l'existència d'un deure correlatiu de l'empresari de protecció dels treballadors davant dels riscos laborals. En un cas com el descrit els treballadors no queden protegits i l'empresari seria l'únic responsable. Si no passa res, genial, però si passa qualsevol accident o denúncia més d'un empresari es pot veure davant del jutge.

El resultat de tot plegat és que aquests contractes tramposos permeten rebentar el mercat 

oferint un SPA per un preu molt inferior al cost real del servei. De fet, el frau es pot detectar simplement mirant el preu dels serveis. La llei estableix un mínim d'hores de dedicació dels tècnics i sanitaris i les tables salarials són públiques (Convenis col·lectius). Una senzilla divisió entre el nombre de treballadors de l'empresa contractant i el preu del servei permetria detectar el frau.... si hi hagués voluntat de fer-ho.

No disposo d'informació confidencial. Això que explico hauria de ser sabut per tothom en el sector de la salut laboral capaç de llegir i escriure. Per descomptat, per Inspecció de Treball. Deixo a la interpretació del lector per què ningú ha posat fre a aquest frau tan escandalós.